La resistència de la marina de vela

El Glenlee va ser bastit a les drassanes Bay Yard de Port Glasgow com un veler amb aparell de corbeta o bricbarca de tres pals l’any 1896. A pocs anys d’acabar el segle XIX i amb la propulsió mecànica ja victoriosa, la construcció de velers de ferro era la resposta al desafiament tecnològic. Representava un repte des de la perspectiva de més de 5.000 anys de navegació a vela davant la màquina de vapor. És a dir, del vent, la netedat i el silenci contra el carbó, el greix i el soroll. En certa manera, va ser la batalla final presentada per velers de ferro que es resistien a desaparèixer. Podem dir, doncs, que des de la seva construcció, aquest veler de buc de ferro va navegar portant mercaderies en una vida de resistència de la vela davant la pressió del vapor, tecnologia que va acabar amb milers d’anys de navegació a vela. 

La seva vida com a vaixell mercant va ser la típica dels denominats despectivament menjavents. Va ser el Glenlee i l’Islamount sota pavelló britànic, fins al 1919. Llavors va passar a la bandera italiana amb el nom de Clarastella i va tenir una segona vida, ara com a motoveler amb dos motors dièsel. Una sèrie de circumstàncies el van portar a Espanya, per prestar servei a l’Armada com a vaixell escola. L’havia d’acompanyar un altre veler italià, però el seu mal estat ho va desaconsellar, i el seu substitut seria, en els següents anys, el Juan Sebastián de Elcano.

La vela als vaixells escola

Cal recordar que en el passat, i de fet encara avui dia, existia la idea que els vaixells de vela eren la veritable escola per a la gent de mar, especialment per als oficials. Fins i tot per a aquells que mai no navegarien a vela. La filosofia és que la vela era la palestra superior, el lloc on es forjava un home (i ara una dona) en la lluita contra els elements. Valors com la responsabilitat, el treball en equip, la improvisació, la companyonia, etcètera, eren adquirits a tot drap. Aquesta idea es manté encara viva i per això moltes marines de guerra arreu del món conserven els seus vaixells escola. Fins i tot algunes marines mercants també adopten aquesta filosofia.

Així, a partir del 1925 (fetes les reparacions i transformacions pertinents) l’antic Glenlee va entrar en servei per a la Marina espanyola amb el nom de Galatea, amb la missió de servir d’escola a diferents generacions de cadets, que abans de servir en vaixells moderns, passaven per l’experiència de navegar a vela i crear un esprit de corps a l’antiga. Però la seva vida en aquesta funció va ser molt curta, ja que l’any 1928 el va substituir el Juan Sebastián de Elcano en la tasca principal de formar oficials. El Galatea va quedar com una mena de segon plat, actiu però en un pla secundari. Va continuar navegant, va sobreviure la Guerra Civil, i fins i tot un temporal que, el 3 d’octubre de 1946, gairebé no l’enfonsa davant de les Açores. El vent ho va provar de nou l’any 1954 a prop de Nova York, però un altre cop va sobreviure.

El 15 de desembre de 1959 l’Armada el va retirar del servei actiu, i va quedar amarrat a l’arsenal de Ferrol com a escola de maniobra, però ja sense navegar, i va envellir a poc a poc fins que l’any 1982 va ser donat de baixa definitiva. Però l’Armada no es decidia a donar l’ordre de desballestar-lo, ateses les protestes i la mala imatge que això donava. Però el vaixell quedava espoliat dia a dia, devorat a poc a poc per buscadors de ferralla o de records. Molts materials són, segurament, en cases particulars. Se li buscava un futur digne com a museu o exposició flotant i es va dur a Sevilla, arraconat al Guadalquivir, i finalment amarrat a l’espera del final. Però quan es va decidir la seva venda en subhasta, va arribar la salvació. Una institució britànica, el Clyde Maritime Trust de Glasgow.

Resurrecció mar enllà

L’any 1993 va entrar, remolcat, a Greenock, i més tard a Glasgow. Allà, el Glenlee va ser restaurat i convertit en un museu flotant. Després d’alguns treballs preliminars en dic sec, va començar un procés de restauració de sis anys. Alguns elements van ser portats des d’Espanya, com per exemple els pals originals. Els nous propietaris van intentar recuperar el mascaró de proa original, que roman exposat a La Graña, Ferrol (la Corunya) i, en fracassar, en van encarregar una rèplica. Segons diuen, la Marina espanyola va dir que el mascaró no seria retornat fins que els britànics no retornessin Gibraltar. Realitat o ficció? Ens ho podem ben creure. El 6 de juliol de 1993 se li va retornar el nom original, Glenlee, en una cerimònia molt emotiva. Ara el veler és un veritable monument escocès i un atractiu turístic al Riverside de Glasgow.
En el moment d’escriure aquestes línies, al vaixell s’hi estan duent a terme treballs de restauració de l’aparell. Si el voleu anar a veure, potser paga la pena esperar una mica que els treballs acabin i el vaixell recuperi la seva esplendor. Hi trobareu més informació a la pàgina web.

A tall de curiositat, el Museu Marítim de Barcelona conserva alguns mobles de la cambra del comandant. Corresponen probablement a la dècada de 1940 o de 1950 i hi van ingressar l’any 1983. I naturalment, a la Biblioteca del Museu podeu trobar algunes publicacions molt interessants sobre aquesta embarcació i les persones que hi van navegar.