Aviat faran 100 anys, però els dragons segueixen tan jovenívols i eixerits com el primer dia, tot i la seva pinta un pèl aristocràtica. Potser ja no poden gaudir de l’aurèola de ser olímpics, però possiblement això els afavoreix encara més. La seva salut segueix sent de ferro.

Corria l’any 1928 quan el Royal Göteborg Yacht Club buscava un tipus de veler assequible a la gent jove. En aquella època de crisi econòmica, la majoria dels dissenys eren massa cars per al jovent. Per això va llançar un concurs per aconseguir un creuer amb quilla «relativament ràpid, externament atractiu i mariner», basant-se en la norma dels 20 metres quadrats de vela. Un any més tard, naixia el dragon de la mà del noruec Johan Anker.

El disseny recorda el d’un 6 metres FI (per exemple, és relativament estret, amb grans llançaments tan a proa com a popa, i el timó enganxat a la quilla), però era més senzill i econòmic, permetia anar de creuer (tenia una petita cabina amb dues lliteres, i així podia fer sortides per la costa) i naixia amb l’afany de ser un monotip, de manera que tothom competís amb igualtat de condicions.

Encara que estava pensat com a creuer, va tenir molt d’èxit amb les regates. Primer eren regates de club —el van adoptar tant el Royal Göteborg Yacht Club com el Royal Danish Yacht Club i el Royal Norvegian Yacht Club—, però aviat van començar les competicions regionals, sobretot, als països escandinaus i bàltics, on havia nascut.

Per navegar amb poc vent, li faltava una mica de drap, de manera que el floc va créixer fins a convertir-se en un gènova i, per mantenir el centre vèlic al mateix lloc, el pal es va endarrerir 40 centímetres. Simultàniament, es van escurçar les creuetes per poder caçar bé el gènova, i es va afegir un violí a la part alta del masteler, que permet controlar-ne la flexió i millorar el rendiment de la vela major.

Un Borrensen del 1966

El 2003 els germans Josep Maria i Enric Montal Costa van oferir al Museu Marítim de Barcelona un dragon que tenien al port d’Arenys. És cert que aquell veler no estava en bones condicions i s’havia de restaurar a fons —de fet, va resultar que estava pitjor del que semblava— però era una bona oportunitat d’aconseguir un vaixell clàssic i fer-lo navegar.

El Drac és un dragon de fusta construït el 1966 a les drassanes Borrensen, de Dinamarca, quan Borrensen era el fabricant de dragons de més prestigi; la fibra de vidre en el buc i el pal d’alumini no es van introduir en aquesta classe fins a principis dels anys 70 del segle passat.

El Drac va ser importat el 1966 per la Federació Espanyola de Vela i després va pertànyer a diferents particulars, fins que el 2003 va passar a mans del Museu Marítim de Barcelona, que el 2005 el va reparar a fons: canvi de la quilla; substitució d’unes 20 quadernes; substitució de la pala i la mare del timó; reconstrucció total del mirall de popa, de la coberta i de la cabina; construcció de dues mampares de reforç del buc, i un tractament general de la pintura i l’envernissat.

El 2008 el Drac va tornar a l’aigua i des d’aleshores ha participat en diferents regates i ha navegat per aigües de la Ciutat Comtal. Des del primer moment, la intenció del MMB ha estat la de reintegrar el Drac a la vida activa.

Està amarrat en els pantalans del Reial Club Marítim de Barcelona i ara entrarà novament a la drassana per a un repàs a fons: bàsicament revisar el trancanell de babord, reparar un bau trencat i refer la coberta, a més d’algunes mans de pintura i vernís.

Una flota al voltant del Fortuna

La Federació Espanyola de Vela va importar aquell dragon, amb el número de vela E-27, per reforçar la flota que s’estava formant a Barcelona, on volia competir l’aleshores Príncep d’Espanya, amb la intenció de participar en uns jocs olímpics.

D’aquesta manera, els dragons van viure una època daurada a Espanya, especialment, al voltant de Barcelona, on es va formar una flota d’aquesta classe, tant al Reial Club Nàutic de Barcelona (RCNB) com al Reial Club Marítim de Barcelona (RCMB). El dragon comprat per la Federació Espanyola de Vela formava part d’aquesta flota.

Joan Carles I d’Espanya tenia el dragon Fortuna, construït també per Borrensen, que li havia regalat la família reial grega pel casament amb Sofia de Grècia. Actualment el Fortuna està al Museu de l’Esport, a Montjuïc. També el pare de Joan Carles I, el comte de Barcelona, Joan de Borbó, en tenia un, de dragon (l’Hispania VII), construït a les drassanes Abascal de Santander el 1961, amb el qual navegava a Cascais (Portugal). Santander és precisament el primer lloc d’Espanya on van haver-hi dragons, a partir del 1959. Uns anys més tard Pau Ferrer en va fer dos a Mallorca i les drassanes Lagos de Vigo, tres.

En aquella època ja hi va haver un Drac: a la primera regata de dragons d’Espanya, del 2 al 6 de setembre del 1959, hi va participar un Drac, construït a Santander aquell mateix any, que portaven els germans Santiago i José Pi i Joan Mirangels, del Marítim de Barcelona. Aquest Drac, amb la mateixa tripulació, va guanyar el primer Campionat d’Espanya de la classe, organitzat pel RCMB el 1960.

El dragon era molt popular en la família reial grega. Tant, que el príncep Constantí va guanyar la medalla d’or en els Jocs Olímpics de Roma (1960) i la seva germana Sofia participava activament en els entrenaments, fins al punt que formava part de la tripulació suplent en aquella competició.

De fet, Sofia de Grècia navegava tan bé que va arribar a guanyar algunes regates a Barcelona. Competidors seus encara recorden que destacava sobretot en condicions de poc vent, tant, que pels pantalans va córrer el rumor que se li va suggerir que deixés de navegar per no perjudicar els resultats del seu marit.